No hi ha res de més perjudicial que viure immobilitzat en el present
per manca d’iniciatives, per causa de covardia o de peresa o, potser, per
timidesa malaltissa com seria la manca de confiança en Déu, en si mateix i en
les pròpies qualitats. Això significaria l’ensopiment i la paràlisi total de la
nostra vida. Encara, però, seria pitjor, sentir-se condicionat i predestinat
pel passat, excusant-nos en l’experiència d’algun fracàs o de manca de visió o
de fermesa en els projectes que no han arribat a bon terme. Potser també per
causa d’intencions poc netes o de males arts practicades, que pesen a la nostra
consciència. El passat ja no el podem canviar, però si redimir-lo. El present
està a punt d’exhaurir-se i ens queda ben poc temps per aprofitar-lo.
Davant nostre resta
obert el futur i és allà on ens espera la nostra realització total.
L’aprenentatge del passat i el realisme palpable del present, han de restar
oberts i ben disposats vers el futur. El bagatge que hem assolit en el passat,
purificat ara, en el present, ens pot facilitar l’obertura i la disponibilitat
per afrontar el futur. Per a aquesta tasca Déu està a favor nostre i ens vol
ajudar. Ens ho descriu així el profeta Jeremies: <<Vindran dies, diu l’oracle
del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Irael i a la
de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo. (...)
Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de
Jerusalem>.
Per a mi, aquells dies
encara no han arribat. M’estan esperant en el futur vers el qual visc
projectat. La fe, arrelada en el passat, m’ha permès madurar en el present, en
forma de caritat inicial (amor). L’abundant
collita d’amor colrat i madur es cosa del futur, avançant pel camí de
l’esperança. El temps d’advent que avui comença és vist en la Litúrgia
cristiana com una mirada esperançada vers el nostre futur. Aquells dies serem salvats i viurem
confiats.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada