Plena de Gràcia. Quan una cosa –en aquest cas una persona- és plena, en ella no
hi cap res més. En Maria no hi cabia res més que la gràcia: <<Déu te
guard plena de gràcia, el Senyor és amb tu>>. I la gràcia era Déu. Perquè
Déu pugui sadollar una persona, cal que aquesta estigui buida de qualsevol
altra cosa que no sigui Déu. Parlem de possessió desordenada, amb
aferrissament, amb una certa dependència, amb una certa valoració idolàtrica de
bé primordial del que no ens volem desprendre i en que confiem. D’aquesta
possessió estava lliure Maria: neta i
buida de tot afecte que no fos Déu. Els afectes torçuts omplen la
persona i la incapaciten per a la vinguda de la gràcia. També la maculen.
Maria no estava maculada; era, és Immaculada.
La fe catòlica proclama Maria
Immaculada des de la seva concepció:<<Concebuda sou, Maria, sens pecat original>>. El pecat
original no és una culpa amb que naixem, sinó una tara hereditària física i
psíquica que ens fa propensos al mal, al temps
que ens dificulta la pràctica del bé. Podríem dir que és com una marca
negativa en el nostre ADN., provinent dels mals hàbits viscuts pels nostres avantpassats,
des dels orígens de la humanitat. La
nostra fe afirma que Maria, per especial providència divina i, en vistes a la
seva vocació, fou preservada d’aquella tara.
Nosaltres
hem vingut al món amb la tara original,
però podem viure esperançats: <<El Senyor ha revelat la seva ajuda. (...)
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment a la casa d’Israel>>. L’acció
purificadora de Déu no mancarà mai, si la nostra llibertat col·labora escollint
el bé, en comptes de deixar-nos subornar pel mal. Maria, Mare nostra amantíssima, ens ajudarà a buidar-nos,
per tal que ens pugui omplir la gràcia, que és Déu. Fem nostra, amb lliure determinació, aquella dita de S. Joan de la
Creu: <<No vulguis acontentar-te amb menys que Déu>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada