Na Cecília tenia unes hores lliures, més
que mai els caps de setmana, acomplerta amb dedicació la seva tasca de
professora. Tenia també una inquietud religiosa mai del tot satisfeta, des de
la seva adolescència, quan aquella catequesi de Confirmació li entrà tan
endins, amb un desig insaciable de conèixer Déu i el misteri de la nostra
relació amb ell.
Assabentada que hi havia,
prop de la seva residència, una oferta d’ensenyament de Teologia a càrrec d’uns
professors qualificats i de bona anomenada, no dubtà ni un moment. Passà per
l’oficina i formalitzà la inscripció. El contracte demanava assistir a les
classes impartides tots els dissabtes, fer-se amb el llibre de text i passar
uns exàmens anuals. Acomplertes les hores que damnava el programa i superats
amb èxit els exàmens, li seria lliurat un diploma, que l’autoritzaria a
regentar classes de Religió.
Acomplertes les condicions i
obtingut el Diploma, es parà a pensar i arribà a la conclusió que, si be havia
gaudit amb els nous coneixements i ara sabia moltes més coses, no veia sadollat
el seu desig de conèixer Déu. La Bíblia mateixa –pensava entre ella- era una
recopilació admirable de pensaments humans assistits, sobre Déu; però, ni amb
els estudis teològics, ni amb la lectura devota de la Bíblia, el seu pobre
coneixement de Déu havia millorat substancialment. Aquesta conclusió li produí
un sentiment de frustració i desencís.
No es donà per vençuda i es
prengué un cap de setmana, per a un recés en soledat. Allí se li feu la llum. I
pensà: “Déu és en tot i per tot, i m’és impossible de contemplar-lo; Ell em
demana constantment el meu amor i no el sento; el cel i la terra no el poden
contenir i no obstant es manifesta en totes les coses. Déu és tan immens que no
pot ésser conegut per ningú més, que per ell tot sol”.
Llavors fou quan arribà a una
conclusió i s’apaivagà la inquietud de la seva consciència, que entrà en una
pau i benestar que mai no havia sentit: No ens és possible ni ens fa falta
conèixer Déu; en tenim prou amb l’acceptació, per la fe, de la seva existència.
No ens serà mai possible contemplar-lo en aquesta vida, ni sentir la seva veu.
Ni ens cal, perquè en tenim prou d’acceptar el seu amor i de disposar-nos a la
seva il·luminació, quan ell ens vulgui
donar a conèixer, per intuïció mística, la realitat insondable de la seva
presència en nosaltres i en el món sencer. Juntament amb aquestes
consideracions, tingué la certesa que, només gràcies a la Catequesis, l’estudi
de la Teologia i l’ús pietós de la Bíblia, li havia estat possible de saber que
el coneixement de Déu està fora del nostre abast i que en tenim prou creient i
esperant en ell, deixant-nos estimar i estimant-lo.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada