Sento estranyesa i
admiració per tot: pels tèrmits, amb llurs
nius gratacels faunístics, dieta preferida de l’os formiguer; sento sorpresa
per l’esvelta gasela abatuda per la força bruta de l’incomparable lleopard; pel
martinet pescador i el peix atrapat amb la velocitat del llampec; pel llarg
coll de les girafes i la trompa multiusos de l’elefant; per la velocitat del
guepard i pel panda gansoner; per la immensitat de l’univers i pels anys
infinits (?) de la seva existència; per la suavitat de l’oxigenació de la vida
i per la bravura ferotge de l’huracà i el cicló.
Però encara sento més sorpresa i
admiració per la raça humana que ha conquerit la terra i ara, inconscientment
la destrueix a marxes forçades; que és capaç de seguir el curs del cossos
celestes, però no de resoldre els problemes domèstics; que pot viure i morir
per ideals sublims o rebaixar-se a la més denigrat abjecció; que és capaç
d’estimar els semblants fins emprar la vida per ajudar-los i servir-los i també
d’odiar-los fins a la destrucció acarnissada; que, en alguns casos, s’enlaira
en l’esperit com si fos un àngel i en d’altres s’arrossega fins a més avall del
darrer esglaó de la fauna salvatge. M’estranya i causa admiració la història de
les religions que oscil·la entre el fanatisme per patir el martiri, i el
proselitisme i la intransigència més radical. M’estranya i em sorprèn la
humiliació de pobles sencers fins a la destrucció, i la capacitat de renéixer
de les pròpies cendres.
Per damunt de tot, però, m’interpel·la
la presència real de Déu, Font de tota existència i de tota vida, i la seva absència
tant lacerant que, essent només aparent,
es viu com si fos del tot real.
M’estranya que essent u, pugui ser al mateix temps tres persones (ésser u i no
u a la vegada); que pugui començar a ser el que no era (home), ell que és
essencialment immutable, sense deixar de ser allò que ja era (Déu). Per últim,
em sorprèn que l’Incomprensible i Inabastable pugui ésser definit i explicat
sistemàticament en els tractats de Teologia, i concretat en dogmes
obligatòriament confessables. Ara és quan sorgeix espontàniament l’acte de fe
en el “tot”, que procedeix del “Tot”, sense que calgui ni es puguin trobar
explicacions idònies a l’intel·lecte humà.
¿No és aquesta situació en que em
trobo allò que s’anomena Teologia Mística, on arribaren d’una manera admirable alguns
filòsofs grecs, com és ara Plató i més explícitament Plotí i Pròcle? Inspirats en ells i mantenint el millor
respecte religiós per la Bíblia, ¿no van donar cos definitiu a aquella Teologia
Sant Gregori de Nissa, El Pseudo Dionís, els nostres grans místics Joan de la
Creu, Santa Teresa d’Àvila i molts altres personatges de l’edat mitjana? Així s’expressa Dionís en el primer capítol
de la seva Teologia mística: “Deixa de banda el teu entendre i esforça’t per
pujar el més que puguis fins unir-te amb Aquell que està més enllà de tot ésser
i de tot saber. Perquè pel lliure, absolut i pur apartament de tu mateix i de
totes les coses, llantsant-ho tot i del tot, seràs elevat espiritualment fins
al diví Raig de tenebres de la divina
Supraessencia”.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada