72. Admiració i sorpresa

           Sento estranyesa i admiració per tot:  pels tèrmits, amb llurs nius gratacels faunístics, dieta preferida de l’os formiguer; sento sorpresa per l’esvelta gasela abatuda per la força bruta de l’incomparable lleopard; pel martinet pescador i el peix atrapat amb la velocitat del llampec; pel llarg coll de les girafes i la trompa multiusos de l’elefant; per la velocitat del guepard i pel panda gansoner; per la immensitat de l’univers i pels anys infinits (?) de la seva existència; per la suavitat de l’oxigenació de la vida i per la bravura ferotge de l’huracà i el cicló.

            Però encara sento més sorpresa i admiració per la raça humana que ha conquerit la terra i ara, inconscientment la destrueix a marxes forçades; que és capaç de seguir el curs del cossos celestes, però no de resoldre els problemes domèstics; que pot viure i morir per ideals sublims o rebaixar-se a la més denigrat abjecció; que és capaç d’estimar els semblants fins emprar la vida per ajudar-los i servir-los i també d’odiar-los fins a la destrucció acarnissada; que, en alguns casos, s’enlaira en l’esperit com si fos un àngel i en d’altres s’arrossega fins a més avall del darrer esglaó de la fauna salvatge. M’estranya i causa admiració la història de les religions que oscil·la entre el fanatisme per patir el martiri, i el proselitisme i la intransigència més radical. M’estranya i em sorprèn la humiliació de pobles sencers fins a la destrucció, i la capacitat de renéixer de les pròpies cendres.

            Per damunt de tot, però, m’interpel·la la presència real de Déu, Font de tota existència i de tota vida, i la seva absència tant lacerant que, essent  només aparent, es viu com si  fos del tot real. M’estranya que essent u, pugui ser al mateix temps tres persones (ésser u i no u a la vegada); que pugui començar a ser el que no era (home), ell que és essencialment immutable, sense deixar de ser allò que ja era (Déu). Per últim, em sorprèn que l’Incomprensible i Inabastable pugui ésser definit i explicat sistemàticament en els tractats de Teologia, i concretat en dogmes obligatòriament confessables. Ara és quan sorgeix espontàniament l’acte de fe en el “tot”, que procedeix del “Tot”, sense que calgui ni es puguin trobar explicacions idònies a l’intel·lecte humà.

            ¿No és aquesta situació en que em trobo allò que s’anomena Teologia Mística, on arribaren d’una manera admirable alguns filòsofs grecs, com és ara Plató i més explícitament Plotí i Pròcle?  Inspirats en ells i mantenint el millor respecte religiós per la Bíblia, ¿no van donar cos definitiu a aquella Teologia Sant Gregori de Nissa, El Pseudo Dionís, els nostres grans místics Joan de la Creu, Santa Teresa d’Àvila i molts altres personatges de l’edat mitjana?  Així s’expressa Dionís en el primer capítol de la seva Teologia mística: “Deixa de banda el teu entendre i esforça’t per pujar el més que puguis fins unir-te amb Aquell que està més enllà de tot ésser i de tot saber. Perquè pel lliure, absolut i pur apartament de tu mateix i de totes les coses, llantsant-ho tot i del tot, seràs elevat espiritualment fins al diví Raig de tenebres de la divina  Supraessencia”.

Imprimir article