Fins ací hem arribat: valem allò que produïm.
Sembla ser que el rendiment s’ha convertit en l’objectiu indispensable i
primari per a la –diguem-ne- civilització del moment que ens ha tocat viure. La
persona no importa. Allò que importa és el producte interior brut, fruit del
treball de cadascú a benefici de la societat i, més concretament, a benefici dels
especuladors sense consciència. Allò que importa realment són les coses,
l’abundància de béns econòmics que, per a molts, s’han convertit en el deu que
adoren amb submissió total, com si aquells béns fossin “la roca que els salva,
el castell on es troben segurs”.
En
l’extrem oposat hi trobem el pensament cristià fonamentat en tota la Bíblia, i
més concretament en la persona de Jesús i el seu missatge diví. Ja el profeta
Amós reconeix haver estat elegit per Déu des del no res per enviar-lo a predicar: <<Jo no sóc
profeta. (...) Jo sóc pastor. (...) Però el mateix Senyor m’ha pres de darrera
els ramats, i m’ha dit: “Ves a profetitzar a Israel, el meu poble>>. Quan
Jesús va elegir els seus apòstols es fixà en uns pescadors analfabets de
Galilea i, en enviar-los, <Els recomanà que, fora del bastó, no
prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i
només les sandàlies per calçat.
El projecte de Déu,
doncs, consisteix en posar en darrer
terme la possessió de béns; limitant-los a lo estrictament necessari per a una
vida digna, i tenir en el punt de mira la persona: la seva dignitat, la
llibertat de fills, la plenitud personal, la felicitat, la salvació. Potser
enlloc no trobaríem un resum tan sencer d’allò que Déu vol per a cadascú de
nosaltres, com en la Carta de sant Pau
als efessis: <<Beneït sigui Déu, (...) que ens ha beneït en Crist amb
tota mena de benediccions espirituals dalt del cel ; ens elegí en ell, abans de
crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens
destinà a ser fills seus per Jesucrist. (...) Les nostres culpes han estat
perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens
ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim>>. ¿Que té que veure, doncs, amb el pla de Déu, la falera per
l’eficàcia, el vertigen per la producció, la bogeria per l’acumulació de béns
materials, l’avarícia, la depredació, l’explotació dels febles indefensos? Mentre que aquests darrers cobegen les coses,
Déu estima i cerca la persona.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada