<<Mentrestant s’aixecà un temporal de
vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint>>.
¿No ens passa semblantment alguna vegada en el nostre món interior? Se’ns
fa negra
nit i no veiem res clar; l’ambient s’enrareix i sentim el sotrac ocasionat
per tota mena de contradiccions, que s’endinsen al nostre interior, sense que
puguem fer-les fora; al nostre entorn sembla que tothom dorm –també Jesús
mateix- i que ningú vulgui o pugui ajudar-nos per salvar-nos del naufragi:
<<Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí>>.
¿No
ens podríem refugiar llavors en el racó més amagat de la foscor de la fe?
Perquè la fe, quan es viu en la foscor, justament és llavors quan és més pura i
eficaç. No es tracta d’entendre, sinó de voler refiar-se incondicionalment i
absoluta: <<Ells (els deixebles) el criden (a Jesús) i li diuen: “Mestre,
¿no veieu que ens enfonsem? El fet de clamar, de despertar algú, de demanar
auxili, ja és obrir la porta a l’esperança i començar a sortir de l’angoixa
opressora d’una soledat asfixiant. Algú té poder per damunt dels elements
negatius que porten a la mort: << Jesús es despertà , renyà el vent i digué
a l’aigua: “Calla i estigues quieta”. El vent s’amainà i seguí una gran
bonança>>.
En
la mentalitat mítica d’aquella època la mar era tinguda com el símbol de les
forces del mal. En el llibre de Job hi trobem ja una confessió de fe que
professa el poder absolut de Déu damunt la insolència de la mar i, per tant,
damunt de les forces del mal: <<El Senyor...digué a Job (referint-se a la
mar): “Jo vaig retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots,
tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà>>. El Crist és la mà de Déu que posa a ratlla les forces del mal,
llavors, ara i sempre. Sant Pau, als cristians de Corint, ho veu així:
<<Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic
ha passat, ha començat un món nou>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada