Als qui puguin pensar que els místics són tous, donats a la sensibleria,
fantasiosos o il·luminats –entesa en sentit negatiu aquesta darrera paraula-
els convido a meditar la Cançó XXVIII del Càntic
espiritual de Sant Joan de la Creu: “Mi alma se ha empleado, / y todo mi
caudal en su servicio; / ya no guardo ganado / ni ya tengo otro oficio, / que
ya solo en amar es mi ejercicio”.
El comentari que en fa el
sant ens explica que Déu no necessita ni vol de nosaltres altra cosa que
l’amor, doncs que, les nostres obres, per perfectes que siguin, no són res
davant d’ell, que altra cosa no pretén fora de la grandesa de la nostra ànima,
fent-la semblant a ell, per amor.
Únicament per amor, l’ànima
es dóna totalment a l’Espòs sense guardar-se res per a sí. Per amor, l’ànima i
el cos, les potències i els sentits del qui estima, s’esmercen al servei de
l’Estimat i, encara, aquest servei
s’exerceix exclusivament per amor. L’amant ja no té altre interès ni altra
ocupació que la de conèixer allò que li agrada al Senyor per estimar-lo i
dur-ho amorosament a la pràctica.
Segons el sant, quan la
relació d’amor és prou forta i està consolidada, d’una manera natural i quasi
automàtica, tot el cabal humà, tant físic com espiritual, fins i tot en els
primers moviments, és adreçat a Déu, encara que el subjecte no hi pensi ni se n’adoni. La realitat es tal
que només en Déu troba goig, ni té cap altra esperança ni cap temor que no
sigui Déu; perquè tant l’enteniment com la memòria i la voluntat, amb els
afectes, els desigs, les esperances i els goigs, s’inclinen espontàniament cap
a Déu, encara que la consciència no ho adverteixi.
En aquesta situació és lògic
que s’esvaeixi la força atractiva de les passions i tots els instints sensuals
i espirituals. Ja no hi ha qui els escolti ni els agomboli, perquè tota la
realitat personal, en unitat perfecta, ha estat donada a Déu per amor.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada