Sobre tresors amagats s’ha escrit molt, i amb motiu d’ells ha corregut
molt i molt la imaginació. Aquestes ratlles voldrien versar sobre un tresor
real –no imaginari- però sí amagat als ulls de molts; un tresor molt a
prop nostre, un tresor al nostre
interior mateix.
La tensió més forta que patim
es produeix per la coexistència de dos elements contradictoris dins nostre: els
valors i les negativitats. Sovint, aquestes són més aparents, més sorolloses,
més estridents. Fins al punt d’ocupar bona part de la nostra consciència i de no deixar-nos veure els valors també
reals.
El resultat és demolidor: ens
veiem carregats de defectes i els valors positius apareixen tímidament i sense
força, al nostre subconscient. Llavors apareix la timidesa, l’encarcarament,
les actituds agressives d’autodefensa i, en els casos pitjors, la depressió.
Ens cal descobrir que aquesta conclusió és falsa i dir ben fort
que el més profund de nosaltres és realment bo. Déu no fa éssers dolents. I
nosaltres hem sortit de les mans de Déu . Tenim, per això, una riquesa
impressionant, començant per la salut del cos i els seus sentits, font
d’aprenentatge i de satisfacció. Si d’ací passem al nostre món espiritual
veurem com n’és de gran l’univers de la nostra intel·ligència, dels nostres
afectes, de la capacitat creativa, de la possibilitat d’obrir-nos a Déu i de
donar-nos als altres, de compartir felicitat, de...Aquest és el tresor amagat.
És més savi aquell qui sap reconèixer i agrair els dons rebuts, que no pas
aquell que viu encongit sota el pes real de les seves limitacions.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada