Tot observant la natura podríem aprendre una lliçó ben necessària: la
fecunditat del silenci. A finals de tardor i durant l’hivern, la vida vegetal
entra de ple en un auster recés silenciós. La cridanera fastuositat de la
primavera i l’estiu ha donat pas al dràstic despullament de fulla i flor de
bona part de la vegetació. La vida s’ha recollit en el centre vital de cada arbre i de cada planta,
i algunes d’aquestes han perdut tiges i tot, i s’han amagat sota terra
reduint-se a les arrels, on guardaran, d’amagat i en silenci, llur principi
vital.
En aquestes condicions, el
món vegetal, tot guardant un silenci actiu alliberat de tota presumpció i
orgull, deixarà que la natura, també en silenci, dugui a terme la seva acció
renovadora. La vida deixarà fer, prenent una actitud passiva i receptiva
alhora. Esperarà que el miracle s’esdevingui tot naturalment. És així com
esclatarà la nova vida i el món sencer quedarà meravellat.
Ni més ni menys hauria
d’ésser el nostre silenci interior per tal que aparegués la renovació esperada.
Un silenci que no hem de confondre amb l’absència de sorolls, amb una paràlisi
d’activitats o amb una apatia comparable al no res, que seria un silenci
estèril. El nostre silenci ha de ser intel·ligent i actiu, expectant i
sensible, obert i disponible, embolcallat de desig. Un silenci fruit de la fe i
projectat per l’esperança cap a l’objectiu final d’arribar a ser allò a què
estem cridats i dotats per assoli-ho en el més pregon de nosaltres mateixos.
El silenci que ens convé
suposa el despullament de tota fullaraca: de la pretensió d’ésser nosaltres
mateixos amb el nostre discurs i amb l’esforç voluntarista, els autors d’una
realització cabal. Ens cal un silenci que sigui oblit de nosaltres mateixos,
per estar atens i disponibles a tots els dons que, per naturalesa i gràcia,
obrarien en nosaltres el miracle que esperem.
Parlem d’un silenci que pot
venir amb nosaltres onsevulla que anem i ens pot acompanyar en les més diverses
activitats. Perquè, del que es tracta és d’una actitud que ens permet viure al
nostre interior, sense fugir al desert o amagar-nos a la cambra; una actitud
que ens entronca amb la Font de la Vida i, estalviant-nos orgull o vanitat, ens
omple d’esperança i ens fa aptes per a l’amor. Com les plantes, a l’hivern,
perden el protagonisme per confiar-lo a la natura, el místic silenciós desapareix
davant la pròpia mirada i es confia, sense condicions ni recels, a Aquell
<<en qui existim, ens movem i som>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada