Desprès de perdre una persona molt estimada, entrem en orfandat i patim
tristesa i abatiment. De vegades queda truncat el futur, i aturats, pot ser per
sempre, els projectes en vies de portar a terme, quan aquells anaven lligats
estretament a la persona que hem perdut. No va pas ser aquest el cas del
seguidors de Jesús; tot al contrari: <<Tots es reunien unànimement en el
pòrtic de Salomó. (...) Cada vegada se’ls afegien més homes i dones que es
convertien a la fe en el Senyor. (...) També acudia molta gent de les
poblacions veïnes de Jerusalem>>.
¿Què havia passat
entre tant? <<El vespre d’aquell mateix diumenge (el de la resurrecció)
Jesús s’aparegué als seus i els digué: “La pau sigui amb vosaltres” Després els
ensenyà les mans i el costat. (...) Els deixebles s’alegraren de veure el
Senyor>>. I afegí: <Com el Pare
m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres>>. Aquest fet ho canviava tot de soca a rel : Jesús no era mort, sinó
viu, i el seu projecte es mantenia íntegrament en peu. Ara els encomanava a
ells dur-lo a terme.
La transformació
interior de cadascun d’aquells homes i del grup en que quedaven constituïts, es
pot mesurar millor des d’ara, en el nostre segle XXI, quan recordem la història
del fet cristià. Comprovem històricament, que un petit grup de galileus rudes,
i pot ser analfabets, van iniciar en el món un transformació d’una profunditat,
una amplària i una duració en el tems que cap altra persona , ni institució, ni
imperi, hagi pogut igualar ni assemblar-s’hi per aproximació. No treballaren
sols. Estava amb ells el qui diu: <<Jo sóc el qui viu: Jo que era mort,
ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada