44. Atenta observació

      Penso que l’observació és un camí ample i segur per arribar al coneixement ajustat de les coses, al significat dels esdeveniments, a la realitat profunda de les persones, i encara, d’alguna manera, preveure certs aspectes del futur. Sense comptar que una observació atenta, humil i sense prejudicis, és l’avantsala de la saviesa. Per això, tot i que no sóc un observador nat, m’agrada seguir amb la mirada el vol de les orenetes, contemplar sortides i postes de sol, mirar com es mouen els peixos pels tolls del riu, i parar atenció al relaxament o a la rigidesa i al goig o el dolor del rostre de la gent.

      Des d’un angle més còsmic i transcendent, crec que és bo observar, durant el fragment de temps que ens és concedit, tot el que passa i ha passat, per poder extreure conclusions, el més acurades possible.

      Em refereixo expressament als signes que tenim de la intervenció divina en l’esdevenir històric humà. I ens adonem que aquella intervenció afecta la totalitat, però no de manera evident a l’individu; que es materialitza per l’acompliment de les lleis naturals i no per intervencions esporàdiques; que el temps no compta a l’hora de redreçar les injustícies i que els homes s’han de valer per ells mateixos, si volen superar amenaces de corrupció i d’extinció. Aquesta és la conclusió de l’observador actual sense prejudicis.

      Una  mínima intervenció divina directa evitaria una guerra o una catàstrofe natural, una fallada mecànica o una distracció humana, una epidèmia mortífera o una secada, que sembra de morts països sencers. Però aquella intervenció no té lloc i la humanitat viu, pateix i mor al seu ritme, supeditada sense excepció a les forces de la natura i a les lleis que la governen.

      Aquest és el resultat de l’observació atenta durant el fragment de temps que coneixem: Déu es fa present només, i d’una manera imperceptible per a la irreflexió, mantenint l’existència del cosmos, la vida de les espècies i la consciència dels humans.

      Si Déu és immutable en el seu ésser i obrar, podem deduir legítimament que sempre ha estat així, i doncs, que totes les narracions bíbliques d’actuacions divines concretes i espectaculars, han d’ésser enteses com metàfores literàries i pedagògiques. Si Déu hagués alliberat els hebreus esclaus d’Egipte. ¿per què no alliberaria ara pobles i més pobles sotmesos a tota mena de vexacions? Si els hagués alimentat al desert amb el manà ¿per què no faria ara igualment amb els pobles famolencs del tercer món? Si hagués abatut fulminantment Sodoma i Gomorra en càstig del seu pecat ¿per què no hauria de caure ara una mortífera plaga selectiva en els antres més corruptes de la terra?

            Déu ha donat a cada ésser els recursos necessaris per assolir el seu destí, cadascun al seu nivell material o espiritual; recursos que són mantinguts indefectiblement per la seva Providència creadora. 
Imprimir article