És veritablement un enigma el que li passa a l’home; no a l’home en
abstracte: a nosaltres mateixos. ¿No és això el que ens passa quan, sabent que
els béns materials són caducs, que no els podem mantenir més enllà de la mort o
que no en podrem gosar si vivim en malaltia i, amb tot, els desitgem i els
cerquem amb un afany invencible? En altres paraules: ¿ Com és que vivim en
contradicció palesa amb el que pensem?
Ell llibre de
l’Eclesiàstic ens avisa: <<Després que l’home s’ha esforçat amb
coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha
esforçat per res. (...) De fet, ¿Què en treu l’home de tot l’esforç i de tot el
neguit amb que treballa sota el sol? >>. ¿No li hauria valgut més
acontentar-se amb allò necessari i fruir de la vida, donant temps al seu
esperit per esplaiar-se en la bellesa i el bé, en l’amor a l’altre i en el
servei desinteressat? ¿No hauria estat més reconfortant compartir allò que li
sobra, en comptes d’amuntegar-ho amb cobdícia irresponsable per a qui sap qui i
per a quines finalitats?
Jesús, que ens vol
lliures de tots i de tots, ens dóna la
recomanació més sensata i més favorable
a la nostra pau interior i, per tant, a la nostra felicitat:
<<Vigileu! Guardeu-vos de tota
ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els
seus béns no li podrien assegurar la vida>>. La vida temporal i menys
encara la vida eterna.. Val més que
escoltem també S. Pau quan diu: <<Cerqueu allò què és de dalt on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu
allò que és de dalt, no allò que és de la terra>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada