100. Fer-se servir, o servir els altres?

El verb “servir” porta una càrrega positiva impressionant i  d’ampli abast. D’entrada, significa una mirada oberta i disponible cap a fora i, per aquesta raó, significa també una voluntat resolta de baixar de la torre d’ivori i de renunciar a considerar-se a sí mateix com l’objectiu quasi excloent de la pròpia vida. És –diríem— una mirada altruista, generosa. Vol servir aquell que es considera útil i capaç per exercir aquella tasca en benefici d’algú, emprant al màxim les seves capacitats .

            Fou el cas paradigmàtic de Jesús: “El Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat” (Mc 10,45). En efecte, tota la trajectòria de la vida de Jesús posa de manifest que ell és l’home per als altres; com si volgués demostrar que la justificació de la seva vida no és ell mateix, sinó els altres com objectiu immediat, camí de l’objectiu final: el Pare celestial. Sant Pau en dóna la síntesi perfecta: Totes les coses són vostres, vosaltres sou de Crist i el Crist és de Déu”. Com si digués: totes les coses estan al vostre servei, vosaltres al servei de Crist (també del Crist místic, després que ell ens hagi fet útils i capaços de servir, amb el seu lliurament voluntari). I Crist, al servei de Déu.

            Així doncs, l’actitud de servei, primer de tot, ens deslliura de la tirania absurda i anihiladora de tenir-nos a nosaltres mateixos com centre i objectiu primari  –quasi únic-  de la nostra existència; i en segon terme, ens integra en el procés d’unificació, de recapitulació de totes les coses en Crist, per a Déu Pare. En aquest context podem entendre perfectament la recomanació de Jesús quan ens diu: “Qui vulgui ser el primer, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots (Mc.10,43-44). 

            ¿Voleu dir que no es juga aquí el sentit de tota vida humana? ¿Voleu dir que, quan intentem servir-nos d’algú, no caminen en direcció de la pèrdua d’utilitat personal i, en definitiva, cap a la negació de tot sentit en el concert de la creació? Per contra, qui més i millor serveix, serà important, el primer en relació al destí de tota la creació, cridada al servei amorós de Déu. El primer serà el servidor fidel, aquell que, per a servir, renuncia a les pròpies comoditats i es disposa, fins i tot, a fer-se esclau en ares del servei generós.
Imprimir article

99. Donar un vas d’aigua

           Un vas d’aigua és important per a qui el rep. Li calmarà l’ardor de la set i li pot salvar la vida, en un cas extrem. Per a l ‘altre, aquell qui el dóna, un vas d’aigua no té cap valor, però en té molt el gest de donar-lo.

            Donar un vas d’aigua posa en marxa tota una dinàmica humana  espiritual i física, que toca el moll de l’ós de la persona. Ningú no dóna sense haver vist primerament l’altre, sense haver copsat la seva necessitat i sense haver experimentat una corrent d’afecte i de compassió. Aquell qui dóna un vas d’aigua és una persona viva i desperta que no està embadalida en un narcisisme estèril i malaltís, sinó oberta a la realitat total. Donar un vas d’aigua és senyal d’una actitud extravertida que el fa capaç de donar moltes coses i de donar-se a sí mateix. Es per això que diu Jesús: Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que  no quedarà sense recompensa (Mc9,41). Es tant així que, encara que el qui dóna no tingui consciència clara de fer-ho en el nom de Crist o de pertànyer-li plenament, el sol fet de viure en la disposició de donar o de donar-se,  ens enganxa realment amb Aquell que viu per als altres i es va donar a sí mateix per amor.

            Cap disposició interior, cap estil de vida, cap dels camins que podem prendre,  no porta tan directament a l’essencial; res no ens porta amb tanta eficàcia a Déu per mitjà dels altres i amb ells, com el fet de donar i donar-nos, perquè és allò que ens fa més semblants a Déu i ens apropa més a ell, que és el qui és i fa ser, el qui dóna i es dóna per definició i essencialment..

            Donar i donar-se és entrar de ple en el pla de Déu i fer-se col·laborador de la seva obra creadora. Donar és fer-se la mà llarga de Déu, fent arribar arreu els seus dons, com les capil·lars fan arribar a tota la superfície corporal el flux sanguini bombejat pel cor. I com que la felicitat neix únicament quan hom se situa en el lloc adequat i acompleix  naturalment la funció encomanda, el sol camí i el més curt per entrar i tenir part en els jardins de la felicitat, és donar i donar-se de bona gana, i moguts exclusivament per motius que neixen de l’amor i la compassió.

            Donar afecte, companyonia, comprensió, perdó; donar un cop de mà, escoltar, defensar, donar cultura, pa, sostre; promoure la salut, la pau, la confiança; dissipar temors, obrir horitzons. Donar un vas d’aigua. Res de tot això no quedarà sense recompensa.
Imprimir article

98. El Misteri de la Providència

              Allò misteriós de la Providència és el com. Amb la nostra mentalitat  de voler veure resultats immediats ens desconcerta i ens causa perplexitat. Veiem  coses absurdes i esgarrifoses que passen i la mà de la Providència, aparentment, les ignora totalment. Quan un fetus presenta malformacions, per greus que siguin, i per traumàtiques que es prevegin les conseqüències pel seu futur i el dels seus, Déu no intervé. Si es produeix una catàstrofe natural, com terratrèmols, inundacions, erupcions volcàniques, els afectats  ho paguen invariablement amb la vida o, com a mínim, amb els seus béns. En el cas d’una gran fam en extenses regions del mapa, aquells malaurats  no poden fer altra cosa que conformar-se amb la seva sort i morir lentament per desnutrició. Les víctimes de la violència no reben mai cap signe clar de protecció divina i, en les guerres més cruels, els més innocents són els qui paguen el preu més car.

            En un altre ordre de coses, la Litúrgia diu que els cors dels governants estan  a les mans de Déu, però, des de temps immemorial, no pocs d’ells han desencadenat impunement holocaustos esgarrifosos i Déu no s’ha fet sentir especialment. La mateixa Església ha permès, fins i tot ha promogut, matances en nom de Déu i en defensa de la religió, com ho han fet també –i ho fan—algunes altres confessions religioses, i Déu no ho ha contradit manifestament.

            A la vista d’una experiència semblant, sense excepcions en el transcurs de la Història, molts es pregunten: ¿On és Déu? I altres ens hem de preguntar honestament: ¿Què és i com és la providència divina? I hem de mirar de trobar una resposta que no sigui alienant o tal vegada ofensiva per als mal tractats.

            Per a mi, la providència significa la presència creadora de Déu, permanent, sense interrupció, en la seva obra, conduir-la amb eficàcia vers l’acompliment final, al temps que respecta la llei natural per ell mateix establerta.

            L’obra de Déu no és Déu; per tant imperfecta i capaç  d’error i de perversió, molt especialment a causa de la llibertat volguda pel mateix Déu. L’obra de Déu  no s’ha acabat, s’està fent, i és en aquest “fer-se” que hi cap, provisionalment, el  mal i l’error.  El procés evolutiu de la creació es dirigeix –creiem i esperem—cap a la perfecció sota la presència creadora de Déu i,  més des de la perspectiva de l’Absolut, es pot entendre allò especialment positiu del  moment present.  I, amb raó, es pot endevinar la perfecció final vers on s’encamina.

            Però ¿què en fem del mal que s’ha generat durant el procés? ¿Què en fem de tot allò que no es pot aprofitar? L’obra de Déu, duta a terme amb elements materials i morals imperfectes, deu generar escombraries, i amb elles, ja sabem què passa. Algú les haurà de retirar i deixar el terreny net. L’obra de Déu acabarà bé, encara que alguna cosa o algú es perdi pel camí.

Imprimir article

97. Una petita història

            Ell és un xicot extravertit i bromista. Li agrada riure’s de tot i de tothom, encara que té molta cura de no ofendre mai ningú. No té vergonya de contar les seves anades i vingudes, les patinades i els encerts, perquè creu que tot això forma part del seu aprenentatge d’home. Es diu Vicenç i assegura que el seu nom porta inclosa la intel·ligència i la rectitud, i afegeix que li va dir no sé qui, una certa vegada, que els Vicens són una mica vanitosos i entonats.

            Comença dient que de jovenet no tothom podia parlar amb ell perquè es creia superior, el més important, quasi indispensable. Anava tibat com una perxa i presumit com un gínjol, i es donava aires de cap de brot, fins al  punt que, els seus  companys de classe i amics de tertúlia li mostraven un cert respecte i li demanaven disculpes sempre que, sense voler, l’havien estalonat o li havien passat davant irrespectuosament. Quan explica aquestes històries es posa a riure com un ximplet i,  en acabar, es posa seriós i ponderat.

            Tot seguit parla de la seva “metamorfosi – o “de com en vulgueu dir” i explica com, a poc a poc, s’ha anat veient a si mateix com una persona insignificant   -com tothom, afegeix-  tot dissertant llargament sobre la insignificança de cada ésser i de cada persona humana, en comparació al tot. Ara se’l veu fascinat per la grandiositat de l’univers i per la varietat incomptable i meravellosa dels elements i dels éssers vius que el poblen.

            Al col·legi de frares –recorda-  m’instaven amb raó a la humilitat, tot aconsellant-me que em comparés a tal o qual sant, a aquella persona o a l’altra. He de confessar que no em servia de gran cosa –explica-- perquè de sant no en coneixia cap –el que es diu conèixer--, i l’altra gent era si fa o no fa igual de carallot que jo mateix. Ara he canviat el punt de mira i em sembla que em va bé. Em comparo amb el “tot” i amb Aquell qui és més enllà del tot i ho causa tot.

            ¿Qui sóc jo davant l’espai “infinit” del cosmos i dels incomptables cossos (galàxies, estrelles, planetes) que el poblen? ¿Qui som en mig de miríades d’éssers humans des del origen fins a la seva extinció? Una gota d’aigua enmig de l ‘oceà. Ni  més grossa  ni més petita, ni més important ni menys, però sempre insignificant, en comparació al tot. I els meus anys ¿què són comparats al temps de la raça humana o de l’existència de  l’univers? I això no és res, si em comparo amb Déu infinit i etern, causa de tot. Acceptar aquesta comparació em sembla autèntica i profitosa humilitat.

Imprimir article

96. Si algú vol ser el primer...

           ¿A qui no li agrada surar, ultrapassar, ser el primer de la promoció, el més ben plantat, el més valent, el més respectat, el més aplaudit? Tots aquests privilegis són precaris en el temps, mentre no en surti un altre de millor o fins que les circumstàncies es girin d’esquena.  Si volem ser els primers hauria d’ésser en alguna cosa sòlida i que valgués la pena, perquè, tastar la glòria per caure després al vituperi, deu ser una experiència decebedora i lacerant. Ser el primer en haver assolit una personalitat positiva, immaculada i útil, seria una gran manera de ser el primer.

            Aquest és un objectiu possible, però cada joc té les seves regles. La que ens ha estat donada per Jesús és una regla directa i, sense cap dubte, eficaç. Diu així: <<Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots>> (Mc 8,34). Segons aquesta regla, la primera cosa és ser el darrer, que vol dir oblidar-se de sí mateix i de les pròpies comoditats i dèries, deixar d’obsessionar-se per la defensa dels propis drets i abandonar el criteri d’avaluar la vida segons pèrdues i guanys: vol dir assumir que hom no és important. Per contra, l’important veritablement és l’Altre, i  amb ell, els altres. I parlant de vida, hauríem d’assumir que no és ella per a nosaltres, sinó  nosaltres per a la vida. La vida és un fenomen còsmic –més ben dit, diví- del que participem gratuïtament i ens devem a ella: en som els servidors.

            Ara entenem  millor què ens vol dir Jesús amb allò de <<ser servidors de tots>> per arribar a ser els primers: hem d’estar al servei de tot vida –privilegiant evidentment la vida dels nostres semblants- de manera tal que restem desperts per adonar-nos de quan la vida està en perill o de quan la seva dignitat és menyspreada. Ara, més que mai,  és urgent fer  nostra aquesta consideració, quan la que anomenem cultura de la mort envaeix tota l’àrea social i s’atribueix la potestat d’anihilar-la, tan en el seu inici com al seu terme natural. Quan, en el tram on, en general, no s’atreveix a suprimir-la, sí que  priva de la més elemental dignitat, per mitjà de la pobresa i el menyspreu, la vida d’un immens col·lectiu de ciutadans.

            El nostre servei a la vida no es pot acontentar amb bons sentiments i dolces paraules, sinó que, fen ús de la llibertat i posant en marxa la nostra força i les nostres possibilitats, ens dediquem a salvar la vida o a restituir-li la dignitat i la seva indispensable qualitat. Llavors som de debò els primers. O, sinó, recordeu-vos de la mare Teresa de Calcuta. ¿No és, potser ella eminentment dels primers en l’assignació del llocs en el Regne?

Imprimir article