El verb “servir” porta una càrrega positiva impressionant
i d’ampli abast. D’entrada, significa
una mirada oberta i disponible cap a fora i, per aquesta raó, significa també
una voluntat resolta de baixar de la torre d’ivori i de renunciar a
considerar-se a sí mateix com l’objectiu quasi excloent de la pròpia vida. És
–diríem— una mirada altruista, generosa. Vol servir aquell que es considera
útil i capaç per exercir aquella tasca en benefici d’algú, emprant al màxim les
seves capacitats .
Fou el cas paradigmàtic de Jesús: “El Fill de l’home no ha vingut a fer-se
servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat” (Mc
10,45). En efecte, tota la trajectòria
de la vida de Jesús posa de manifest que ell és l’home per als altres; com si volgués demostrar que la
justificació de la seva vida no és ell mateix, sinó els altres com objectiu
immediat, camí de l’objectiu final: el Pare celestial. Sant Pau en dóna la
síntesi perfecta: Totes les coses són
vostres, vosaltres sou de Crist i el Crist és de Déu”. Com si digués: totes
les coses estan al vostre servei, vosaltres al servei de Crist (també del Crist
místic, després que ell ens hagi fet útils i capaços de servir, amb el seu
lliurament voluntari). I Crist, al servei de Déu.
Així doncs, l’actitud de servei,
primer de tot, ens deslliura de la
tirania absurda i anihiladora de tenir-nos a nosaltres mateixos com centre i
objectiu primari –quasi únic- de la nostra existència; i en segon terme,
ens integra en el procés d’unificació, de recapitulació de totes les coses en
Crist, per a Déu Pare. En aquest context podem entendre perfectament la
recomanació de Jesús quan ens diu: “Qui
vulgui ser el primer, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer,
ha de ser l’esclau de tots (Mc.10,43-44).
¿Voleu dir que no es juga
aquí el sentit de tota vida humana? ¿Voleu dir que, quan intentem servir-nos
d’algú, no caminen en direcció de la pèrdua d’utilitat personal i, en
definitiva, cap a la negació de tot sentit en el concert de la creació? Per
contra, qui més i millor serveix, serà important, el primer en relació al destí
de tota la creació, cridada al servei amorós de Déu. El primer serà el servidor
fidel, aquell que, per a servir, renuncia a les pròpies comoditats i es
disposa, fins i tot, a fer-se esclau en ares del servei generós.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada